ü Fases d'Instal·lació d'un Sistema Operatiu
1. Preparar l'equip per arrencar des de CD/DVD.
2. Preparació del Disc Dur:
3. Executar el programa d'instal·lació
4. Proporcionar el nom i contrasenya de l'usuari que serà administrador del sistema.
5. Seleccionar els components programari opcionals que volem instal·lar.
6. Ajustar els paràmetres de la xarxa.
7. Instal·lar el gestor d'arrencada.
8. Realitzar les actualitzacions de seguretat.
9. Instal·lar els plugins del navegador.
10. Instal·lar els Drivers necessaris per als dispositius no reconeguts en la instal·lació
Preparar l'equip per arrencar des de CD/DVD.
Els equips moderns solen estar ja preparats per a això. No obstant això, si en introduir el CD d'instal·lació, no s'executés el programa d'instal·lació, caldrà modificar la configuració de la BIOS, per escollir el CD/DVD com a primer dispositiu per a l'arrencada.Aquesta operació depèn del model de placa basi/mare de l'equip, per la qual cosa de ser possible consultarem la documentació del fabricador.
Els equips moderns solen estar ja preparats per a això. No obstant això, si en introduir el CD d'instal·lació, no s'executés el programa d'instal·lació, caldrà modificar la configuració de la BIOS, per escollir el CD/DVD com a primer dispositiu per a l'arrencada.Aquesta operació depèn del model de placa basi/mare de l'equip, per la qual cosa de ser possible consultarem la documentació del fabricador.
Normalment, per accedir a la modificació de la configuració de BIOS, cal prémer la tecla “Suprimir”, “F2” en els primers segons del POST (comprovació del sistema en l'encès).
Després, en la configuració avançada, hem de canviar el paràmetre BOOT perquè el primer dispositiu sigui el CD. Aquesta operació difereix molt entre diferents ordinadors. Manipular altres paràmetres de la BIOS pot deixar a l'ordinador inservible. Sol·liciti ajuda a algun expert si no sap què fer. Seleccioni l'opció de sortir sense salvar els canvis (EXIT Without update).Finalment, cal seleccionar l'opció salvar canvis i sortir (normalment prement F10).
Preparació del Disc Dur:
Aquesta fase consisteix a crear les particions del tipus necessari perquè nostre S.O. Pugui instal·lar-se.
En Windows els tipus de particions que s'empren són FAT32 (Windows 95/98) i NTFS (Windows NT/2000 i XP). En Linux/UNIX, s'accepten molts més tipus de particions, sent el sistema de fitxers més popular el EXT3.
Si volem instal·lar un sistemes operatiu en un disc on ja hi hagi un altre sistema operatiu instal·lat, ÉS MOLT IMPORTANT FER CÒPIA DE SEGURETAT DE LES DADES IMPORTANTS ABANS DE PROSSEGUIR LA INSTAL·LACIÓ, ja que existeix un alt risc de perdre'ls TOTS per un error durant el procés. Una vegada fet això, tindrem dues opcions:
Aquesta fase consisteix a crear les particions del tipus necessari perquè nostre S.O. Pugui instal·lar-se.
En Windows els tipus de particions que s'empren són FAT32 (Windows 95/98) i NTFS (Windows NT/2000 i XP). En Linux/UNIX, s'accepten molts més tipus de particions, sent el sistema de fitxers més popular el EXT3.
Si volem instal·lar un sistemes operatiu en un disc on ja hi hagi un altre sistema operatiu instal·lat, ÉS MOLT IMPORTANT FER CÒPIA DE SEGURETAT DE LES DADES IMPORTANTS ABANS DE PROSSEGUIR LA INSTAL·LACIÓ, ja que existeix un alt risc de perdre'ls TOTS per un error durant el procés. Una vegada fet això, tindrem dues opcions:
●
Substituir el sistema operatiu anterior
● Instal·lar-ho permetent la seva coexistència i selecció durant el període d'arrencada de l'ordinador.
Si triem la primera opció, sol ser bona idea esborrar en el procés d'instal·lació les particions antigues i després crear les noves, realitzant una comprovació completa del seu estat per conèixer si hi ha errors o defectes en el disc.
En el cas de voler fer una instal·lació dual, caldrà aconseguir espai suficient per instal·lar el nou sistema operatiu, normalment restant-li-ho a les particions existents anteriorment per al primer sistema. Aquesta delicada tasca, sol fer-se amb eines programari especials, com “Partition Magic” o la lliure i gratuïta sota Linux QTParted. En tots dos casos, és molt recomanable realitzar una sola modificació cada vegada i portar-la a efecte, en lloc de programar
diverses encadenades.Els programes instal·ladors de Linux, solen incorporar eines que permeten aquesta modificació. No ocorre així en els de Windows, que solament permeten esborrar antigues i crear noves.Sol ser molt interessant per motius de seguretat, crear particions independents per guardar les dades dels usuaris (per exemple una unitat D: en Windows, o directori /home en Linux).
● Instal·lar-ho permetent la seva coexistència i selecció durant el període d'arrencada de l'ordinador.
Si triem la primera opció, sol ser bona idea esborrar en el procés d'instal·lació les particions antigues i després crear les noves, realitzant una comprovació completa del seu estat per conèixer si hi ha errors o defectes en el disc.
En el cas de voler fer una instal·lació dual, caldrà aconseguir espai suficient per instal·lar el nou sistema operatiu, normalment restant-li-ho a les particions existents anteriorment per al primer sistema. Aquesta delicada tasca, sol fer-se amb eines programari especials, com “Partition Magic” o la lliure i gratuïta sota Linux QTParted. En tots dos casos, és molt recomanable realitzar una sola modificació cada vegada i portar-la a efecte, en lloc de programar
diverses encadenades.Els programes instal·ladors de Linux, solen incorporar eines que permeten aquesta modificació. No ocorre així en els de Windows, que solament permeten esborrar antigues i crear noves.Sol ser molt interessant per motius de seguretat, crear particions independents per guardar les dades dels usuaris (per exemple una unitat D: en Windows, o directori /home en Linux).
Executar el programa d'instal·lació
Per a això, normalment bastarà amb introduir el CD d'instal·lació i tornar a encendre l'equip amb el dins. Hem d'estar atents als primers instants per llegir un possible missatge de procedir a la instal·lació i acceptar-ho. En cas contrari, bastarà amb esperar sense fer gens.
Proporcionar el nom i contrasenya de l'usuari que serà administrador del sistema.
Tot sistema multiusuario que es precie, ha de tenir un responsable del seu funcionament, manteniment i d'atorgar permisos d'ús de l'equip i/o els seus recursos a tercers. És durant la fase d'instal·lació durant la qual s'especifica la contrasenya pari el mateix. En els sistemes UNIX, el nom de l'administrador és sempre “root”. En sistemes com Windows, UBUNTU o GuadaLinex, aquesta labor la porta el primer usuari creat, fins que s'especifiqui el contrari.
Per a això, normalment bastarà amb introduir el CD d'instal·lació i tornar a encendre l'equip amb el dins. Hem d'estar atents als primers instants per llegir un possible missatge de procedir a la instal·lació i acceptar-ho. En cas contrari, bastarà amb esperar sense fer gens.
Proporcionar el nom i contrasenya de l'usuari que serà administrador del sistema.
Tot sistema multiusuario que es precie, ha de tenir un responsable del seu funcionament, manteniment i d'atorgar permisos d'ús de l'equip i/o els seus recursos a tercers. És durant la fase d'instal·lació durant la qual s'especifica la contrasenya pari el mateix. En els sistemes UNIX, el nom de l'administrador és sempre “root”. En sistemes com Windows, UBUNTU o GuadaLinex, aquesta labor la porta el primer usuari creat, fins que s'especifiqui el contrari.
Seleccionar els components programari opcionals que volem instal·lar.
Moltes distribucions de S.O. poden contenir programari addicional (en ocasions diversos CD o DVDs) que pot ser instal·lat durant a l'instal·lació del mateix. És habitual que se'ns pregunti per què selecció de programes recomanada o personalitzada volem instal·lar. Una vegada fet això, comença la còpia de tots els fitxers necessaris des dels suports d'instal·lació al disc dur de l'equip.
Moltes distribucions de S.O. poden contenir programari addicional (en ocasions diversos CD o DVDs) que pot ser instal·lat durant a l'instal·lació del mateix. És habitual que se'ns pregunti per què selecció de programes recomanada o personalitzada volem instal·lar. Una vegada fet això, comença la còpia de tots els fitxers necessaris des dels suports d'instal·lació al disc dur de l'equip.
Ajustar els paràmetres de la xarxa.
Si el nostre equip va a ser utilitzat en una xarxa local o en Internet, haurem de configurar adequadament el dispositiu de comunicacions (normalment la targeta de xarxa). Per a això, necessitarem obtenir la informació pertinent de l'administrador del xarxa o del proveïdor de serveis d'Internet que tinguem contractat si escau.
El més comú, (i per tant la instal·lació per defecte) és que els equips es configurin de manera que automàticament aconsegueixin l'ajust necessari de la xarxa des d'un altre equip que els coordina a tots, mitjançant un protocol denominat DHCP (Dinamyc Host Control Protocol). Si és així, no necessitem fer res més.En cas contrari, haurem d'obtenir i anotar la informació corresponent per a la targeta de xarxa:(tots ells combinacions de 4 nombres del 0 al 255 separats per punts)
Adreça IP: el nombre que distingeix el nostre ordinador a la xarxa per
comunicar.
Màscara de subxarxa: un nombre que ajuda a distingir si les adreces que
busquem són de la nostra xarxa local o externs.
Normalment és 255.255.255.0
Porta d'enllaç predeterminada: l'adreça I.P. de l'equip (p. ex. Router) que ens dóna accés
a altres xarxes, com per exemple Internet.
Adreça d'un servidor de D.N. S.: L'adreça de l'equip que pot informar-nos de l'adreça
IP d'un altre que solament coneixem pel seu nom de
domini. Fan el treball de les “pàgines blanques” d'Internet.
Poden obtenir-se I.P.'s de DNS des de:
http://www.bandaancha.st/toolsdns.php
Si el nostre equip va a ser utilitzat en una xarxa local o en Internet, haurem de configurar adequadament el dispositiu de comunicacions (normalment la targeta de xarxa). Per a això, necessitarem obtenir la informació pertinent de l'administrador del xarxa o del proveïdor de serveis d'Internet que tinguem contractat si escau.
El més comú, (i per tant la instal·lació per defecte) és que els equips es configurin de manera que automàticament aconsegueixin l'ajust necessari de la xarxa des d'un altre equip que els coordina a tots, mitjançant un protocol denominat DHCP (Dinamyc Host Control Protocol). Si és així, no necessitem fer res més.En cas contrari, haurem d'obtenir i anotar la informació corresponent per a la targeta de xarxa:(tots ells combinacions de 4 nombres del 0 al 255 separats per punts)
Adreça IP: el nombre que distingeix el nostre ordinador a la xarxa per
comunicar.
Màscara de subxarxa: un nombre que ajuda a distingir si les adreces que
busquem són de la nostra xarxa local o externs.
Normalment és 255.255.255.0
Porta d'enllaç predeterminada: l'adreça I.P. de l'equip (p. ex. Router) que ens dóna accés
a altres xarxes, com per exemple Internet.
Adreça d'un servidor de D.N. S.: L'adreça de l'equip que pot informar-nos de l'adreça
IP d'un altre que solament coneixem pel seu nom de
domini. Fan el treball de les “pàgines blanques” d'Internet.
Poden obtenir-se I.P.'s de DNS des de:
http://www.bandaancha.st/toolsdns.php
Instal·lar el gestor d'arrencada.
En instal·lar el sistema operatiu, és necessari incloure en el sector d'arrencada del Disc Dur (anomenat MBR o Master Boot Record), un petit programa que ens permet trobar en quina part del disc es troben els diferents sistemes operatius, i seleccionar un per començar atreballar quan encenem l'equip.
En les instal·lacions de Linux, el programa en qüestió sol ser el LILO (Linux Loader) o GRUB (Grand Unified Bootloader).
En instal·lar el sistema operatiu, és necessari incloure en el sector d'arrencada del Disc Dur (anomenat MBR o Master Boot Record), un petit programa que ens permet trobar en quina part del disc es troben els diferents sistemes operatius, i seleccionar un per començar atreballar quan encenem l'equip.
En les instal·lacions de Linux, el programa en qüestió sol ser el LILO (Linux Loader) o GRUB (Grand Unified Bootloader).
En
Windows, després de la seva instal·lació, es destrueix el carregador
d'arrencada que estigués abans, i solament quedarà
la possibilitat d'accedir a aquest sistema operatiu. És per això molt
convenient que de tenir
instal·lat Linux en el nostre ordinador a més de Windows, disposem d'un disquet
d'arrencada que també tingui el
GRUB o LiLo en ell per poder arreglar la destrossa que provocarà la reinstal·lació de Windows quan
probablement ocorri.Si després d'instal·lar Linux, no podem arrencar el Windows
anteriorment instal·lat (cas poc probable),
podrem reposar el de Windows amb un disc d'arrencada de Windows introduint per teclat l'ordre: fdisk
/mbrAsegúrese de tenir abans un disquet o CD d'arrencada amb LiLo o GRUB
configurat abans d'usar fdisk, o no podrà tornar a arrencar Linux després.
Realitzar les actualitzacions de seguretat.
Probablement, des que es va publicar la versió del nostre S.O. fins al moment de la instal·lació, s'han publicat correccions del mateix que poden aplicar-se mitjançant un procés d'actualització a través d'Internet, o de discos de “Service Pack” que les contenen quan ja són molt nombroses.
De no dur-les a terme, és molt probable que en poc temps tinguem problemes causats per virus, intrusos a través de la xarxa o fallades del propi S.O. desconeguts en el moment de la seva publicació.
Probablement, des que es va publicar la versió del nostre S.O. fins al moment de la instal·lació, s'han publicat correccions del mateix que poden aplicar-se mitjançant un procés d'actualització a través d'Internet, o de discos de “Service Pack” que les contenen quan ja són molt nombroses.
De no dur-les a terme, és molt probable que en poc temps tinguem problemes causats per virus, intrusos a través de la xarxa o fallades del propi S.O. desconeguts en el moment de la seva publicació.
Reiniciar el sistema
És la fase final de la instal·lació, i ens mostrarà que el sistema està convenientment instal·lat. Abans de fer-ho, hem d'assegurar-nos que hem retirat el CD/DVD d'instal·lació, o tornarem una altra vegada iniciar el procés. Si és així, apaguem l'equip i traiem immediatament el CD/DVD en els primers instants de l'arrencada.
És la fase final de la instal·lació, i ens mostrarà que el sistema està convenientment instal·lat. Abans de fer-ho, hem d'assegurar-nos que hem retirat el CD/DVD d'instal·lació, o tornarem una altra vegada iniciar el procés. Si és així, apaguem l'equip i traiem immediatament el CD/DVD en els primers instants de l'arrencada.
Instal·lar els “plugins” del navegador
Els “plugins” són petits programes que afegeixen a un altre noves funcionalitats, com permetre al nostre navegador visualitzar continguts i pàgines web que no són documents purs HTML.Els més usats avui i considerats imprescindibles són:
JAVA ( http://java.sun.com ) per executar programes interactius, jocs, xats, etc.
Macromedia Flaix Player /Shokwave ( http://macromedia.com o http://www.adobe.com ) per
visualitzar continguts multimèdia interactius desenvolupats amb programes de dita fabricadora.
Adobe Reader ( http://www.adobe.com ) per visualitzar documents en format .pdf que cada vegada estan més estesos.
Normalment, en Windows, en visitar una pàgina que els empri, els dirigirà de forma automàtica a la pàgina on descarregar el plugin perquè ho instal·li.
En Linux, la instal·lació ha de realitzar-la en administrador, preferentment mitjançant el corresponent paquet de la seva distribució.Instal·lar els Drivers necessaris per als dispositius no reconeguts en la instal·lació
És habitual que si s'instal·la el sistema operatiu, anus ens funcioni encara o almenys correctament la impressora, l'escàner, la “targeta de so” la targeta gràfica, la targeta sintonizadora de TV, etc.
Perquè puguin fer-ho, és necessari instal·lar en el nostre S.O. Els DRIVERS dels esmentats dispositius corresponents a la versió del nostre sistema operatiu, i si pot ser actualitzats.
Un “Driver” és un petit programa que s'encarrega de fer comunicar i funcionar un dispositiu maquinari en el S.O. En molts casos, el propi S.O. els instal·la, però a causa de la gran varietat de tipus de dispositius i de fabricants existents en l'actualitat, és impossible incloure'ls tots.
Per aconseguir els drivers, recorrem al disc d'instal·lació del dispositiu o a la pàgina WEB del fabricant del mateix (per ex.: HP, EPSON, Nvidia, ATI, CREATIVE, etc...), seleccionant els de el nostre S.O. i versió del mateix.
En ocasions sol ser necessari reiniciar l'ordinador (gairebé sempre en Windows).
Els “plugins” són petits programes que afegeixen a un altre noves funcionalitats, com permetre al nostre navegador visualitzar continguts i pàgines web que no són documents purs HTML.Els més usats avui i considerats imprescindibles són:
JAVA ( http://java.sun.com ) per executar programes interactius, jocs, xats, etc.
Macromedia Flaix Player /Shokwave ( http://macromedia.com o http://www.adobe.com ) per
visualitzar continguts multimèdia interactius desenvolupats amb programes de dita fabricadora.
Adobe Reader ( http://www.adobe.com ) per visualitzar documents en format .pdf que cada vegada estan més estesos.
Normalment, en Windows, en visitar una pàgina que els empri, els dirigirà de forma automàtica a la pàgina on descarregar el plugin perquè ho instal·li.
En Linux, la instal·lació ha de realitzar-la en administrador, preferentment mitjançant el corresponent paquet de la seva distribució.Instal·lar els Drivers necessaris per als dispositius no reconeguts en la instal·lació
És habitual que si s'instal·la el sistema operatiu, anus ens funcioni encara o almenys correctament la impressora, l'escàner, la “targeta de so” la targeta gràfica, la targeta sintonizadora de TV, etc.
Perquè puguin fer-ho, és necessari instal·lar en el nostre S.O. Els DRIVERS dels esmentats dispositius corresponents a la versió del nostre sistema operatiu, i si pot ser actualitzats.
Un “Driver” és un petit programa que s'encarrega de fer comunicar i funcionar un dispositiu maquinari en el S.O. En molts casos, el propi S.O. els instal·la, però a causa de la gran varietat de tipus de dispositius i de fabricants existents en l'actualitat, és impossible incloure'ls tots.
Per aconseguir els drivers, recorrem al disc d'instal·lació del dispositiu o a la pàgina WEB del fabricant del mateix (per ex.: HP, EPSON, Nvidia, ATI, CREATIVE, etc...), seleccionant els de el nostre S.O. i versió del mateix.
En ocasions sol ser necessari reiniciar l'ordinador (gairebé sempre en Windows).
ü Actualització de sistemes operatius
Les actualitzacions dels sistemes Windows s’ofereixen
en forma de pedaç de seguretat. En sistemes GNU/Linux també es
disposa d’actualitzacions del programari base.
Atès que el sistema operatiu és
el programari bàsic encarregat del funcionament de l’ordinador, els problemes
de seguretat amb què es trobi –com ara virus o altres programes malignes– són
vitals per a la utilització del sistema i la seguretat de les dades. El fet de
treballar, com més va més, amb Internet, també agreuja la vulnerabilitat.
Al llarg del cicle de vida d’un
sistema operatiu es van trobant vulnerabilitats importants que
no s’havien tingut en compte, i els fabricants mateixos de programari posen a
disposició dels usuaris actualitzacions per tal de compensar
les deficiències.
Pel que fa als tipus d’actualitzacions,
n’hi ha diferents nivells. Així, per exemple, el sistema Windows XP pot
utilitzar diversos tipus d’actualitzacions:
Consulteu a la secció “Adreces d’interès” del web del
mòdul, el Centre de Descàrregues de Microsoft, que conté actualitzacions i
pedaços de seguretat que es poden baixar.
·
Alta prioritat. Són les actualitzacions crítiques, les de seguretat,
els service packs i els paquets acumulatius de revisions.
·
Programari (opcional). Són les revisions no crítiques per a
aplicacions com el Windows Media i el visor de Windows Journal.
·
Maquinari (opcional). Són les revisions per a controladors
i altres dispositius de maquinari, com ara targetes de so, impressores, etc.
Actualització de Windows. Windows Update
El lloc web de Windows Update permet
comprovar si es tenen instal·lades les actualitzacions crítiques (figura.1).
En el cas que no hi estiguin instal·lades, us suggereix que les baixeu i les
instal·leu posteriorment. Un cop fet aquest procés prioritari, podreu comprovar
quines són les actualitzacions que encara queden pendents de baixar.
Historial d'actualizacions
En tot moment podeu visitar Windows Update per
conèixer el vostre historial. Amb aquesta opció, podreu veure quines
actualitzacions ja s’han aplicat, en quines dates i quin ha estat el resultat.
Reinstal·lació de les actualizacions
En el procés de reinstal·lació del sistema operatiu és
important tornar a instal·lar les actualitzacions. Normalment aquest procés
requereix reiniciar diverses vegades la màquina.
D’entrada apareix l’opció de fer la
instal·lació ràpida o bé la personalitzada. La primera opció és la més
senzilla, i ens permet fer actualitzacions d’alta prioritat fent un sol clic.
El segon cas –la personalitzada– ens permet instal·lar tant les actualitzacions
més importants com també les opcionals, tot seleccionant-les una per una.
En les versions Windows Vista i Windows
7, el Windows Update es troba inclòs en el tauler de control. Per
tal de buscar les actualitzacions, cal que accediu a Inicia –> Tots
els programes –> Windows Update.
Configuració d'actualitzacions
automàtiques
Una vegada heu utilitzat Windows Update
per actualitzar el sistema operatiu, disposeu de l’eina servei
d’actualitzacions automàtiques per mantenir-lo al dia. La
configuració, la fareu des d’Inicia –> Configuració –> Tauler de
Control –> Actualitzacions automàtiques. En Windows Vista i Windows 7,
l’eina es troba integrada amb l’aplicació Windows Update del
Tauler de Control.
La diferència entre les actualitzacions automàtiques i
l’aplicació web del Windows Update és que, en el primer cas,
només ofereix actualitzacions d’alta prioritat.
·
Automàtic (recomanat). En aquest cas, es configura un dia
i una hora per carregar i instal·lar les actualitzacions (figura.2).
Recordeu que són les actualitzacions crítiques. En acabat, us podeu
despreocupar totalment de les actualitzacions, ja que el sistema mateix busca
les noves actualitzacions. És recomanable configurar aquesta opció perquè
s’activi cada dia.
·
Descarregar
automàticament. Ens demana que escollim el moment de
la instal·lació.
·
Notificació. Aquesta opció ens avisarà quan hi hagi noves
actualitzacions, i ens permetrà seleccionar les que volem baixar i instal·lar.
En connectar-vos a Internet, el sistema
operatiu envia informació al lloc web Windows Update, el qual detecta si ens
falta algun tipus d’actualització. En cas que hi hagi algun error mentre es
procedeix a baixar, un cop que es reprèn la connexió, el procés continua a
partir del punt en què la baixada havia quedat interrompuda, i es fa en segon
pla per no interferir amb altres baixades.
Els processos d’actualització són molt similars en
versions més actualitzades com Windows Vista o Windows 7.
Una vegada feta la baixada, cal iniciar
el procés d’instal·lació, tenint en compte que si heu escollit l’opció
automàtica, les noves actualitzacions s’instal·laran el dia i l’hora que hàgiu
escollit. En cas d’haver programat el procés per a una data i una hora
determinades i en aquell precís moment l’ordinador estigués apagat, la
instal·lació es farà quan es torni a iniciar l’ordinador.
Service Pack
Normalment, cada mes, s’ofereixen noves
actualitzacions a Windows Update.
Cada cert temps, Microsoft llança una
sèrie de service packs, que són actualitzacions acumulatives. En el
cas de Windows XP han aparegut fins a tres service packs, mentre
que en el cas de Windows Vista s’en poden trobar dos. Els sistemes operatius
Windows Server també utilitzen aquest tipus de paquet d’actualització.
Les actualitzacions per a
Windows XP són les següents:
·
Service Pack 1 (SP1). Va aparèixer l’any 2002 i va introduir la novetat
que permetia, de manera més visible, utilitzar l’opció Configurar accés
i programes predeterminats. També va afegir el suport per a USB 2.0 i LBA.
·
Service Pack 2 (SP2). El 2004 es va alliberar aquest SP2, que –a més
d’incloure l’SP1– està especialitzat a donar més seguretat al sistema operatiu.
Les novetats que presenta són una nova interfície de tallafocs, la millora del
suport WIFI i Bluetooth.
·
Service Pack 3 (SP3). Adreçat a fabricants d’ordinadors i al públic en
general, va ser alliberat el 2008. Inclou millores per al sistema Windows XP i
algunes característiques aparegudes en principi per al sistema operatiu Windows
Vista, com noves polítiques de seguretat per a xarxa, eines de xifratge i la
capacitat –adreçada a fabricants– de fer instal·lacions automatitzades (OEM)
sense número de sèrie.
Les actualitzacions per a
Windows Vista són les següents:
Windows Vista i Windows Server 2008 utilitzen el
mateix service pack a l’hora d’actualitzar-se.
·
Service Pack 1 (SP1). Apareix a principis de l’any 2008 juntament amb el
llançament de Windows Server 2008, tot emfasitzant el fet que els dos sistemes
utilitzarien el mateix nucli des d’aquesta versió. Introdueix millores en el
rendiment del sistema i la detecció de maquinari, i també estàndards, com ara
el sistema de fitxers exFAT, IPv6 en xarxes virtuals privades i l’arrencada per
mitjà d’EFI en lloc de BIOS, entre altres.
·
Service Pack 2 (SP2). Fou posat a l’abast dels fabricants l’abril de 2009
i quatre setmanes després al públic en general. L’SP2 no és acumulatiu, sinó
que cal instal·lar primer l’SP1. A més d’algunes correccions al sistema i
actualitzacions de seguretat actualitza la cerca del sistema a Windows Search
4.0, afegeix suport per a Bluetooth 2.1 i enregistrament de discos BluRay, a
més d’altres millores en el suport de maquinari.
Fins al moment ha aparegut una
actualització acumulativa per al sistema Windows 7:
·
Service Pack 1 (SP1). Apareix la versió final el febrer de 2011. Donat que
el Windows 7 no ha presentat gaires problemes de rendiment, el Service Pack
encara és opcional. Entres altres millores, aquesta actualització afegeix
suport al conjunt d’instruccions de 256 bits per a processadors i resol errors
amb l’àudio HDMI o la impressió de documents XPS.
Actualització d'Ubuntu Linux. Gestor d'actualitzacions
De la mateixa manera que per a Microsoft
Windows, en sistemes GNU/Linux com Ubuntu és convenient tenir el sistema amb
les últimes actualitzacions de seguretat, funcionalitat i rendiment
instal·lades.
Aquesta actualització es pot fer fora de
línia, però disposar de connexió a Internet simplifica molt el procés.
Concretament, Ubuntu disposa d’una eina anomenadaGestor d’actualitzacions que
s’encarrega de dur a terme aquesta tasca en un sistema amb entorn gràfic.
Actualització del sistema
Depenent de la configuració escollida
per al programa, el gestor d’actualitzacions (vegeu la figura.3)
ens pot avisar del fet que es disposa d’actualitzacions per a diversos
programes o components del sistema operatiu. És possible configurar tant la
freqüència com quins components s’han d’actualitzar per defecte. Es pot també
indicar al programa que faci les actualitzacions en segon pla, sense
intervenció de l’usuari, de manera que tindrem el sistema en tot moment
actualitzat. Com a contrapartida, la utilització de la connexió a Internet serà
més alta sempre que el sistema s’estigui actualitzant.
El programa permet escollir quines actualitzacions
volem aplicar i quines no.
En altres sistemes, com els derivats de Red Hat, podem
accedir a l’eina d’actualització des de Sistema →
Preferències → Actualitzacions de programari.
Un cop en marxa el gestor, mostra una
llista amb les actualitzacions disponibles, separades per categories. Es pot
forçar una comprovació de les actualitzacions disponibles en qualsevol moment
mitjançant el botó “Comprovar”, si no volem esperar a la planificació temporal
que tinguem configurada. De la mateixa manera si volem actualitzar l’equip en
un moment determinat podem utilitzar el botó “Instal·lar actualitzacions”, que
començarà el procés de manera immediata, amb la descàrrega i posterior
instal·lació de les versions noves dels paquets de programari.
Per fer l’actualització des de terminal
o en un equip servidor també podem fer-ho mitjançant apt-get, amb
els passos:
1. Refresc dels repositoris de programari: sudo apt-get
update
2. Actualització de les aplicacions pròpiament dita: sudo
apt-get upgrade
Les eines per actualitzar els
programes des de consola són gairebé tan diverses com les famílies de
distribucions existents. Algunes de les més utilitzades són: apt-get a
debian/ubuntu, rpm a Red Hat i derivats, yast per a
openSUSE, yum a Fedora, urpmiper a mandriva, emerge a
Gentoo, pacman per a ArchLinux, pkgtool a Slackware, o mpkg a
Agilia Linux.
Actualització de la versió
El mateix Gestor d’actualitzacions ens
permet actualitzar el nostre sistema operatiu a la versió immediatament
superior d’aquest (per exemple de la versió 10.10 a la 11.04), amb un procés
similar a l’anterior.
En un equip Linux Fedora, l’eina utilitzada per
actualitzar el sistema s’anomenapreupgrade.
Si el Gestor està configurat per
donar-nos la possibilitat de fer aquest canvi de versió, ens apareixerà en
engegar-lo un missatge indicat que es troba disponible una nova versió, com “La
versió nova de l’Ubuntu 10.10 està disponible”. Només hem de clicar el botó “Actualitza”
i acceptar la instal·lació dels nous paquets que convertiran el nostre sistema
a la versió superior.
Si volem fer l’actualització des de
terminal o en un equip servidor sense entorn gràfic podem fer els passos:
1. Instal·lació del gestor d’actualitzacions per a
terminal, si no està al sistema: sudo apt-get install update-manager-core.
2. Edició del fitxer /etc/update-manager/release-upgrades
configurant Prompt=normal: sudo gedit /etc/update-manager/release-upgrades.
3. Execució de l’aplicació, seguint les instruccions que
ens donarà per pantalla: sudo do-release-upgrade -d.
4. En finalitzar el procés podem comprovar la versió
d’Ubuntu que es troba instal·lada: lsb_release -a.
Un altra manera d’actualitzar un ordinador és
reinstal·lant la nova versió a sobre de l’anterior mitjançant el suport òptic
corresponent.
Procés d'arrencada de sistema operatiu
Quan es dóna el cas que, per raons
diverses, un usuari necessita instal·lar més d’un sistema operatiu en un PC,
cal tenir una manera eficient d’engegar cada un dels sistemes.
Recordeu que, sense la taula de particions, el disc
dur no es podria utilitzar.
En engegar l’ordinador, el BIOS (basic
input output system) inicia el procés de verificació per comprovar que tot
–la pantalla, el teclat, la memòria RAM, els perifèrics, etc.– funciona
correctament. A continuació, es traspassa el control del sistema al carregador
d’arrencada, també anomenat bootstrap loader, que s’encarrega de
buscar el sector d’arrencada, que es troba al primer sector del disc dur
(encara que, també, pot estar en un disquet, CD, etc.), i de carregar-lo en
memòria. En el cas del disc dur, ocuparia els primers 512 bytes. Aquest sector
també s’anomena MBR (master boot record) i conté la
taula de particions, una taula en la qual s’especifiquen les particions, i, a
més, un petit programa anomenat IPL (gestor d’arrencada), que
és l’encarregat d’arrencar una partició. En la figura.4s’esquematitza
aquest procés d’engegada.
El sector d'arrencada
Cada partició primària conté un sector d’arrencada
situat al principi de cada partició, a excepció de les particions esteses.
Ocupa un total de 512 bytes d’espai i permet desar-hi codi, que pot ser
executat pel sistema operatiu que resideix en la partició.
Als annexos del material web trobareu detallat el
procés de particionament mitjançant el programa Partition Magic.
La taula de particions és una
estructura de dades que defineix la manera com un disc dur pot estar dividit
(recordeu que pot tenir fins a 4 entrades). En aquesta taula s’especifiquen les
particions del disc a partir dels camps següents: indicador d’arrencada, inici
de partició, indicador del sistema operatiu i final de partició.
El carregador d’arrencada llegeix la
taula de particions i verifica quina és la partició activa. A continuació, es
carrega el sector d’arrencada de cada partició.
Gestors d'arrencada
Una vegada iniciat un sistema operatiu, si voleu
fer-hi un canvi, heu de reiniciar la màquina.
En cas que tinguéssim més d’un sistema
operatiu, si voleu canviar l’ordre d’arrencada, heu de canviar la partició
activa (una opció poc encertada). Per evitar aquest procés, hi ha els gestors
d’arrencada, que ens ofereixen l’opció d’escollir un sistema operatiu a partir
d’un menú. Normalment, tenen seleccionat un sistema operatiu predeterminat i un
comptador de temps. Si, passat un temps establert, no s’escull cap opció, el
sistema predeterminat es carrega automàticament.
El gestor d’arrencada permet mantenir
diversos sistemes operatius en un ordinador i alternar el procés d’arrencada:
l’usuari escull aquest procés per mitjà d’un menú que apareix a la pantalla.
Convé crear disquets d’inici per recuperar el gestor
quan el MBR s’ha esborrat.
Instal·lació del carregador d'arrencada
A l’hora d’instal·lar el carregador d’arrencada en una
determinada partició cal tenir present que, si penseu instal·lar altres
sistemes operatius, per carregar-los prèviament s’haurà d’arrencar des de la
partició d’arrencada i seleccionar després el sistema operatiu.
El gestor d’arrencada de Windows Vista i Windows
7, Windows Boot Manager, utilitza la base de dades d’arrencada
anomenada BCD (boot configuration data).
Una condició cabdal que cal tenir en
compte és que el gestor d’arrencada escollit ha de ser adequat als sistemes
operatius que ha de gestionar. Malgrat que els gestors d’arrencada tenen les
mateixes funcions, n’hi ha de diferents menes:
·
Gestors d’arrencada
que s’instal·len obligatòriament en el MBR.
Aquest tipus de gestors instal·len en primer lloc els arxius propis del
programa en una partició del disc dur, mentre que el gestor s’instal·la en el
MBR. Dins d’aquest grup de programari, trobareu el gestor BootMagic.
·
Gestor d’arrencada
Windows. A l’hora d’instal·lar un sistema
operatiu Windows es generen una sèrie d’arxius: ntldr, ntdetect.com i boot.ini (aquest
darrer és l’arxiu del selector d’arrencada). En fer la instal·lació de Windows
2000 o XP, es crea un arxiu boot.ini en la partició activa. El
programa NTLDR (gestor d’arrencada) llegeix l’arxiu boot.ini. Si hi
ha més d’un sistema operatiu, us permetrà seleccionar-ne un. En cas de no triar
cap opció, es carrega, de manera predeterminada, l’últim que es va instal·lar.
El fitxer boot.ini, que les darreres versions de Windows –Windows
Vista i Windows 7– ja no utilitzen, és un arxiu que consta de dues parts: boot.loader i operating
system.
·
Gestor d’arrencada des
de Linux: GRUB Aquest gestor d’arrencada es pot
instal·lar en diferents llocs:
o Al sector d’arrencada d’un disquet (/dev/fd0).
o Al sector d’arrencada d’una partició de Linux.
o Al master boot record del primer disc
dur.
o Al sector d’arrencada d’un llapis USB.
LILO és un altre gestor d’arrencada similar al GRUB
però ja molt poc utilitzat.
Aspectes de la instal·lació de Windows i
Linux en una mateixa màquina
El millor, quan es vol instal·lar
Windows i Linux en una mateixa màquina, és instal·lar primer Windows i deixar
Linux per al final. És aconsellable utilitzar GRUB com a gestor d’arrencada;
tot i que actualment (amb el Windows Boot Manager) també és possible utilitzar
el gestor d’arrencada de Windows.
Si teniu un sistema operatiu com Windows
XP instal·lat, en fer la instal·lació del GRUB al MBR, cal impedir que Windows
XP arrenqui, i en cas que ja tingueu instal·lat Linux i instal·leu un sistema
operatiu Windows a posteriori, correu el risc d’eliminar el GRUB
del MBR.
En cas de tenir només Linux, l’opció més correcta és
instal·lar el GRUB al MBR. La configuració del GRUB es fa en /boot/grub/menu.lst;
però, en comptes d’editar-lo manualment, hi ha una sèrie d’interfícies que
faciliten aquesta feina a l’usuari. La majoria de distribucions proporcionen un
assistent durant la instal·lació.
ü Utilitats de sistema
Quan instal·leu un sistema operatiu de
qualsevol tipus, aquest porta integrades les seves eines pròpies
d’administració i configuració.
Les eines d’administració o utilitats
de sistema permeten configurar diversos aspectes del comportament del
sistema, accedir a la configuració dels dispositius perifèrics, modificar
l’aparença de l’escriptori i tota classe de personalitzacions.
Els programes de prova es poden avaluar durant un
temps abans de comprar-ne una llicència.
En els sistemes Windows, aquestes eines
d’administració es troben centralitzades al Tauler de Control de
Windows, mentre que altres sistemes poden tenir enfocaments diferents a aquest
concepte.
El casos de GNULinux i Mac OS X*
La distribució openSuse de GNU/Linux
disposa de l’eina YaST, mentre que en altres distribucions com
Debian és necessari accedir a aplicacions individuals per configurar cada
aspecte del sistema. El sistema Mac OS X, per la seva banda, també
disposa d’un tauler de control centralitzat.
Malgrat disposar d’aquestes eines, hi ha
un gran nombre d’eines de tercers que permeten configurar el comportament del
sistema. La taula.1 presenta
una classificació de les eines d’administració de sistema.
Windows
|
Linux
|
Descripció
|
Windows Update
Add/Remove programs |
APT-get, Aptitude
pm, urpmi, yast, yum portage, Synaptic |
Instal·lació i desinstal·lació de programes
|
ActiveSync
|
SynCE
|
Sincronització amb
dispositius Windows Mobile
|
Google Desktop
|
Google Desktop
Beagle, Recoll |
Cerca local
|
Norton Partition Magic
|
QTparted, GParted
Palimpsest (en desenvolupament) |
Particionament de discos
|
Disk Size Explorer
|
File Light
Konqueror |
Analitzadors d’ús de disc
|
WinMerge
SyncToy |
Meld
Unison Synkron Rsync |
Sincronització de fitxers
|
WinRunner
|
xautomation
|
Automatització d’aplicacions
|
7-Zip, Winzip, Winrar
|
Karchiver, File Roller,
Ark
hjsplit, eines de terminal |
Compressors
|
chkdsk
|
fsck
|
Comprovació del sistema de fitxers
|
Daemon Tools
|
mount, GMount-ISO
|
Muntatge d’imatges ISO
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario